Setmana cultural: què ens ha aportat? Àgora: la importància de la comunicació oral (26/11/2009)

En aquesta sessió de Seminari, vam presentar les activitats que havíem dut a terme el dia d'activitat lliure de la Setmana Cultural. Les propostes que van sortir van ser diverses: Museu Picasso, Cosmocaixa, CaixaForum, Aquàrium...totes tenien en comú que estaven pensades per a nens d'Infantil, però després d'exposar-les vam poder veure que cadascuna tenia un valor pedagògic concret: la descoberta del planeta (animals, plantes, etc.), la moral que s'extreu dels contes, la descoberta d'un pintor, de les seves obres i tècniques (el color, la textura, la col·locació dels personatges en l'espai...). Està molt ben pensat deixar un dia d'activitat lliure dins la setmana cultural perquè en posar en comú les activitats, se'n multiplica l'efecte. Tot i que a moltes de les activitats que proposaven els meus companys no hi havia assistit, sí que vaig poder fer-me una idea general de la oferta que tenien per Infantil i de l'activitat que ens exposaven en concret.

Crec que és important compaginar aquest tipus d'activitats amb la rutina diària d'una escola, no només per a trencar la rutina i fer quelcom "més divertit" sinó també per reforçar conceptes que s'hagin pogut treballar prèviament a classe.

La segona part de la sessió de Seminari la vam dedicar a fer un petit debat sobre la pel·lícula Àgora, d'Alejandro Amenábar. Van sortir temes molt interessants, com la importància que tenia fa alguns anys la comunicació oral, sobretot en la política, i de com s'ha anat devaluant fins arribar a una retòrica buida de contingut, grisa, trista i avorrida. Des del punt de vista, aquesta és una de les causes principals de la desafecció que vivim els ciutadans d'avui en dia vers la classe política que fa que la tendència de l'abstenció en els comicis siguin ascendent i imparable.

Va sortir també el tema de l'integrisme ideològic (religiós o no), i de com alguns sectors radicals es valen de la força i la violència per a defensar les seves idees. Es tracta d'un tema de candent actualitat (en el món àrab amb l'islamisme radical, a molts països africans amb les lluites tribals, al país vasc amb ETA...). En la pel·lícula es tracta sobretot l'integrisme de tipus religiós, i de com els dogmes s'utilitzen per controlar les ments i les vides de les persones. De totes maneres, i sense ànim de defensar les barbàries que s'han fet històricament en el nom de Déu, crec que la pel·lícula és una mica tendenciosa en aquest sentit. El fet que els cristians que surten exaltats vestits de negre es tracti d'una secta, d'una escisió de l'Església com van ser els parabolians, només es tracta de passada i em fa fer molta ràbia sortir del cinema sentint comentaris molt i molt negatius sobre l'Ésglésia i sobre els cristians en general (que tot sigui dit, fan una molt bona tasca humanitària i social des de moltes institucions).

(Imatge extreta de http://parlantdecinema.files.wordpress.com/2009/10/agora02.jpg)

Vam parlar també del fervor de les masses i de com una persona pot deixar-se portar per l'odi, la ràbia, la bogeria cega, en moments determinats. Algunes de les escenes de la pel·lícula en què es veuen aquestes masses enceses d'odi, amb la mirada perduda en algun punt llunyà, em van recordar a les imatges que ens arriben de Palestina i Israel, d'Afganistán i de molts d'altres punts del planeta. Quan de vegades sento notíces de l'estil "una massa enfervorida va linxar un home acusat de (...)" o "va apedregar fins a la mort una dona acusada d'adulteri (...)" penso que no hem evolucionat gaire respecte aquells neandertals que caçaven en grup...Fa por pensar com n'és de fina la línia que separa la raó de la bogeria, quan de masses es tracta, i com n'és de senzill convèncer la gent desinformada per a fer segons què. D'aquí la necessitat completament vital d'estar sempre informats per a no convertir-nos en parabolians d'alguns temes.