Aquest és el treball sobre el territori que he realitzat juntament amb la Júlia Castells. L'hem fet sobre Gelida, concretament sobre una llegenda fictícia relacionada amb el Castell de Gelida i el que en fou un baró molt important, en Berenguer Bertran. Com que la presentació era interactiva i seria complicat poder-la penjar a través de l'Slideshare, us n'adjunto el document amb les imatges de la presentació per si us en voleu fer una idea...Espero que us agradi!
Adjunto un link a l'entrevista transcrita publicada el 23 de Novembre a "La Contra" de La Vanguardia. Es tracta d'una entrevista a Eulàlia Torras, psicoanalista i psiquiatra infantil que es titula "La guardería no puede criar saludablemente a un bebé". He decidit posar el vincle a la transcripció de l'entrevista feta a El blog alternativo per dos motius: primer perquè l'hemeroteca de La Vanguardia està tancada a no-subscriptors per articles amb una antiguitat inferior a un mes i segon perquè en aquest bloc es recullen també tota una sèrie de comentaris d'internautes prou interessants:
Val a dir que ha creat molta polèmica, tanta que durant tota la setmana hi ha hagut cartes de protesta a l'apartat de "Cartas del lector" de La Vanguardia, així com múltiples debats a la xarxa sobre si el fet que els infants assisteixin a les escoles bressol abans dels tres anys els perjudica a nivell emocional, cognitiu i motriu, com afirma l'autora.
Des del meu punt de vista, si bé és cert que a Espanya hi ha un problema greu de conciliació de la vida laboral i la vida familiar, aquests perjudicis que suposadament l'autora atribueix a les llars d'infants no són reals. He vist infants evolucionar molt més ràpidament en tots els sentits des del mateix moment que comencen a acudir a l'escola, nens que són més desperts, més sociables, més avesats a treballar en grup. També he vist d'altres nens que han estat fins als tres anys amb els avis o la cangur també reuneixen aquestes qualitats. Així doncs, crec que com en moltíssimes d'altres coses, no tot és blanc o negre sinó que dependrà del nen, de l'entorn familiar, de la llar d'infants, de les educadores, del projecte educatiu...i d'infinitud de causes més.
Fer aquest tipus d'afirmacions, no contribueix a cuidar la confiança que molts pares i mares i la societat en general han anat posant de forma lenta i progressiva en les escoles bressol. Crec que de ben segur molts pares s'han sentit culpables després de llegir aquest article per deixar els seus fills a les escoles bressol. Pot defensar-se que és necessari que els pares dediquin més temps als fills sense atacar la bona feina que es fa des de les llars d'infants. Són coses diferents; no confonguem.
En aquesta sessió de Seminari, vam presentar les activitats que havíem dut a terme el dia d'activitat lliure de la Setmana Cultural. Les propostes que van sortir van ser diverses: Museu Picasso, Cosmocaixa, CaixaForum, Aquàrium...totes tenien en comú que estaven pensades per a nens d'Infantil, però després d'exposar-les vam poder veure que cadascuna tenia un valor pedagògic concret: la descoberta del planeta (animals, plantes, etc.), la moral que s'extreu dels contes, la descoberta d'un pintor, de les seves obres i tècniques (el color, la textura, la col·locació dels personatges en l'espai...). Està molt ben pensat deixar un dia d'activitat lliure dins la setmana cultural perquè en posar en comú les activitats, se'n multiplica l'efecte. Tot i que a moltes de les activitats que proposaven els meus companys no hi havia assistit, sí que vaig poder fer-me una idea general de la oferta que tenien per Infantil i de l'activitat que ens exposaven en concret.
Crec que és important compaginar aquest tipus d'activitats amb la rutina diària d'una escola, no només per a trencar la rutina i fer quelcom "més divertit" sinó també per reforçar conceptes que s'hagin pogut treballar prèviament a classe.
La segona part de la sessió de Seminari la vam dedicar a fer un petit debat sobre la pel·lícula Àgora, d'Alejandro Amenábar. Van sortir temes molt interessants, com la importància que tenia fa alguns anys la comunicació oral, sobretot en la política, i de com s'ha anat devaluant fins arribar a una retòrica buida de contingut, grisa, trista i avorrida. Des del punt de vista, aquesta és una de les causes principals de la desafecció que vivim els ciutadans d'avui en dia vers la classe política que fa que la tendència de l'abstenció en els comicis siguin ascendent i imparable.
Va sortir també el tema de l'integrisme ideològic (religiós o no), i de com alguns sectors radicals es valen de la força i la violència per a defensar les seves idees. Es tracta d'un tema de candent actualitat (en el món àrab amb l'islamisme radical, a molts països africans amb les lluites tribals, al país vasc amb ETA...). En la pel·lícula es tracta sobretot l'integrisme de tipus religiós, i de com els dogmes s'utilitzen per controlar les ments i les vides de les persones. De totes maneres, i sense ànim de defensar les barbàries que s'han fet històricament en el nom de Déu, crec que la pel·lícula és una mica tendenciosa en aquest sentit. El fet que els cristians que surten exaltats vestits de negre es tracti d'una secta, d'una escisió de l'Església com van ser els parabolians, només es tracta de passada i em fa fer molta ràbia sortir del cinema sentint comentaris molt i molt negatius sobre l'Ésglésia i sobre els cristians en general (que tot sigui dit, fan una molt bona tasca humanitària i social des de moltes institucions).
Vam parlar també del fervor de les masses i de com una persona pot deixar-se portar per l'odi, la ràbia, la bogeria cega, en moments determinats. Algunes de les escenes de la pel·lícula en què es veuen aquestes masses enceses d'odi, amb la mirada perduda en algun punt llunyà, em van recordar a les imatges que ens arriben de Palestina i Israel, d'Afganistán i de molts d'altres punts del planeta. Quan de vegades sento notíces de l'estil "una massa enfervorida va linxar un home acusat de (...)" o "va apedregar fins a la mort una dona acusada d'adulteri (...)" penso que no hem evolucionat gaire respecte aquells neandertals que caçaven en grup...Fa por pensar com n'és de fina la línia que separa la raó de la bogeria, quan de masses es tracta, i com n'és de senzill convèncer la gent desinformada per a fer segons què. D'aquí la necessitat completament vital d'estar sempre informats per a no convertir-nos en parabolians d'alguns temes.
A Expressió Plàstica vam fer una pràctica realment sorprenent, més pel seu resultat que per la manera de treballar: vam treballar a partir de les ombres. Aquesta és una pràctica molt interessant per a fer-la amb nens d'Infantil, per la seva poca complexitat i perquè es tracta d'un treball diferent i estimulant.
En primer lloc, i encara que sigui molt obvi, cal deixar clar que perquè hi hagi ombres ha d'haver-hi llum. Així doncs, vam treballat amb un projector dels que solem trobar a les escoles per a veure les transparències.
La primera part de la pràctica va consistir en posar sobre el projector elements que ens ajudessin a configurar a la pantalla una representació figurativa (paisatge, objectes coneguts, etc.). Aquest va ser el resultat del nostre treball, representant una granja, juntament amb elmaking-off d'aquesta tècnica:
Després vam fer una composició més abstracta utilitzant fulles, sorra, pinces del cabell i xinxetes. Aquest en va ser el resultat i el making-off d'aquesta part:
Una altra part de la pràctica consistia en experimentar amb caixes amb el fons transparent (per exemple, caixes de fusta amb el fons de vidre) i sorra o farina. Nosaltres vam fer algunes proves amb la sorra i una de les figures que va sorgir va ser aquesta, que podeu veure aquí juntament amb el making-off d'aquesta tècnica:
La darrera part de la pràctica consistia en posar transparències al projector amb dibuixos i resseguir-los sobre un paper blanc que servia alhora de pantalla. Nosaltres vam dibuixar un gat fet per un nen, que es recull en el llibre "Els cent llenguatges dels infants", de l'Editorial Rosa Sensat. Ens va costar una mica de fer perquè el traç era molt gruixut i al començament disposàvem de rotuladors massa fins. Pel que vam poder observar del retorn d'experiència dels altres grups, els DACS funcionen millor. Aquesta ha estat la nostra obra i el nostre making-off:
El llenguatge àudiovisual és aquell que utilitza la imatge i el so. Igual que en el llenguatge verbal o en el de les paraules escrites, també se'n pot ser lector i escriptor. La majoria de nosaltres estem més avesats a llegir llenguatge àudiovisual (sons, imatges, salts en el temps...), en tant que consumidors de cinema, publicitat, sèries, webs, vídeos, etc. En canvi, almenys en el meu cas, aquesta ha estat la primera experiència amb software de creació de vídeo. Fins ara, per a fer presentacions sempre havia utilitzat programes de l'estil del Power Point (que a diferència dels vídeos també permet interactuar). És a dir, que en aquesta pràctica he après a utilitzar una nova eina per a expressar-me en llenguatge digital.
El que hem de tenir clar és que per un nen sempre és interessant crear, per ell és gairebé més important el procés que el resultat. És, doncs, convenient que com a futurs mestres tinguem també competències en escriptura de llenguatge àudiovisual per a poder ensenyar als nens a utilitzar aquestes eines.
A través del llenguatge àudiovisual no transmeten fets (almenys no tant) sinó emocions. Les imatges, les músiques, els silencis intencionats, solen remetre'ns a idees, conceptes, contextos...més que a fets concrets.
Dintre dels vídeos podríem distingir en vídeo-lliçons i vídeos motivadors. En el primer grup hi inclouríem el vídeo que vam veure a classe anomenat "Petita història de Catalunya". Són l'equivalent en vídeo de les lliçons magistrals de tota la vida. No estan pensats per a ser vistos en grup perquè transmeten fets i solen donar moltes dades que en un visionat en grup difícilment serem capaços de retenir. Aquest tipus de vídeo són útils com a reforç individual per veure, per exemple, a casa abans d'un examen, per preparar una lliçó, un esquema, etc., però no per ser vistos en una classe tots junts.
Amb el segon tipus de vídeo, solem aprendre quan en parlem en grup després de veure'l. És per això que és important que el vídeo es complementi amb una activitat posterior de treball a classe, de guia, per intentar que els alumnes arribin a les seves pròpies conclusions. En aquest grup hi inclouríem el vídeo "Sopar per a dos" que vam veure tots junts i del que, per exemple, vam poder extreure conclusions com "Quan ens barallem, perdem oportunitats" (escena de la lluita).
En el cas dels documentals, tot i que podríem pensar que són vídeo-lliçons, si ens hi fixem bé ens adonarem que estan enfocats de manera sensacionalista, i que també s'ajuden de músiques, imatges impactants i d'altres "petites trampes" per arribar a emocionar-nos. Els documentals solen buscar l'espectacle i, lluny de transmetre informació objectiva, solen jugar amb les nostres emocions.
Per aprofundir més en el tema de les vídeo-lliçons i vídeo-motivadors, és molt recomanable llegir el capítol anomenat La utilització dels videogrames didàctics (pàgines 29 a 35), del document "Per a una didàctica dels mitjans àudiovisuals", de Joan Ferrés.
El programa que vam utilitzar per fer la pràctica va ser el Windows Movie Maker, que és un software d'edició de vídeo que ve instal·lat amb les darreres versions de Windows. Els formats més utilitzats en aquest software són .wmv (Windows Media Video), .avi (Audio Video Intercalat) i .mov (Quick Time Movie), tot i que per reproduir aquest darrer necessitem el Quick Player.
Les grandàries estàndar solen ser:
DV = 720x576 píxels
HDV = 1440x1152píxels (vídeo en alta definició; aquesta grandària la sol determinar l'aparell, en aquest cas, la càmara de vídeo)
Per a fer la pràctica disposàvem d'una música i un vídeo amb una sèrie de clips amb imatges de Blanquerna (com un recorregut per dins i fora de l'escola). El que vam haver de fer va ser:
1. Grabar en una sola carpeta tot el que necessitàvem per a fer-lo.
2. Importar el vídeo (queda separat per clips que poden retallar-se, enganxar-se, etc.)
3. Importar l'àudio i col·locar-lo a la pista corresponent a àudio.
4. Escurçar el vídeo i la música a 1 min (recordar que amb el botó dret pot silenciar-se, intensificar o atenuar la música).
5. Posar diferents efectes (a sobre el clip), transicions (entre clips), des d'Herramientas/Transiciones i arrossegant.
6. Afegir títol i crèdits, així com algun subtítol pel mig del vídeo.
7. Quan estigui acabat, fer Finalizar película/Guardar en el equipo/Siguiente.
Pel que fa al Museu de la Música, ens expliquen que tenen un departament especialitzat en Activitats i Educació, que ha preparat un Programa Educatiu que permet adaptar els itineraris segons l'edat dels alumnes (des d'Infantil fins a universitaris o estudiants de música). Els itineraris que proposen per Infantil són bàsicament dos: Descobrim el Museu de la Música (P3-P5) i Vine a trobar el teu instrument amic (P5-2n de Primària). En el primer dels casos, es tracta d'un itinerari on l'infant podrà observar, escoltar, identificar, descobrir, ballar...mentre investiga un misteri creat a l'aula a partir d'informació i materials (cartes, fotografies, etc.) que el mestre anirà rebent a l'aula. En el segon cas, es parteix d'un joc participatiu on els diferents equips en què s'haurà dividit l'aula buscaran, identificaran i reconeixeran el so dels instruments proposats, ajudats per les imatges dels instruments protagonistes (que duran penjats al coll amb una cartolina). Aquesta visita acaba a la Sala d'Interactius:
-
En aquesta sala poden provar-se alguns instruments i també algunes maquetes sonores:
Aquestes visites al Museu solen complementar-se des de les escoles amb un dels concerts que l'Auditori programa per a Infantil: Wimoweh,El poble de vent i fusta, Corda i descorda, Ma, me, mi... Mozart o Girasons. Nosaltres vam fer com ells i vam anar a veure Corda i descorda. Com que no es podien fer fotos durant el concert, us poso una imatge de l'escenari tot just abans de començar:
Aquest concert va ser una de les activitats de la Setmana Cultural que més em va agradar. Vam poder viure en primera persona el que viuen els infants quan van a veure un concert d'aquestes característiques: vam riure, ens vam emocionar, vam descobrir sons...va ser genial! Els músics que hi participen són ACTORS, en majúscules, són expressius, se'ls entén perfectament, són capaços de transmetre amb un gest, una mirada, una expressió de la seva cara. Va ser realment interessant. Crec que la durada del concert és l'apropiada per a nens d'aquestes edats. El que realment m'ha sobtat és que puguin tractar-se amb tant de sentit de l'humor i teatre obres clàssiques de grans compositors. Crec que és una bona manera d'apropar aquest tipus de música als infants.
Per últim, ens van fer una petita xerrada on ens van transmetre que la música és una necessitat, no un luxe, i que és per això que s'ha d'intentar que arribi a tothom, fins i tot als més petits. També se'ns va dir que el que ells es proposen quan pensen un concert és que els nens "aprenguin sense ser ensenyats", aprofitar que la música ens parla, ens emociona, per estimar-la (però per estimar alguna cosa primer cal conèixer-la). Des dels programadors de concerts per a nens de l'Auditori tenen dos objectius bàsics: impactar perquè els nens s'interessin per la música i fer que experimentin (potenciar activitats perquè ells també puguin fer música).
Ens ha rebut la Carme Castelltort, que és la directora del centre, juntament amb dos altres mestres, el responsable d'Infantil i un mestre de Blanquerna que està al càrrec del Centre de Tecnologies Ituarte.
Potser el que més han intentat remarcar durant l'exposició és que Joan XXIII sempre ha estat un centre obert al barri, des de la seva fundació l'any 1968. Van ser un centre pioner en molts aspectes, per exemple, pel fet de disposar de piscina coberta pròpia (la major part del barri hi va aprendre a nedar). Quan es va construir el pavelló municipal molt a prop de l'escola, incorporant també una piscina coberta, l'escola va decidir reconvertir l'espai de la piscina en el que avui en dia és el Centre de Tecnologies Ituarte (molta gent hi està aprenent noves tecnologies).
La missió del centre és "promoure una formació innovadora, compromesa i personalitzada que satisfaci les demandes del nostre entorn, atenint-nos a criteris de promoció social i qualitat". És per això que desglossen la formació en quatre aspectes clau:
Acadèmica: aprendre a aprendre.
Personal: aprendre a ser.
Social: aprendre a conviure.
Cristiana: aprendre a cultivar la vida interior.
L'escola té dues línies d'Infantil, dues de Primària, quatre línies d'ESO, tres de Batxillerat, cinc cicles de Grau Mitjà, cinc de Grau Superior i cursos de formació no reglada (de formació ocupacional, de formació no reglada, programes de qualificació professional). El que s'intenta és que cadascú trobi el seu camí i que, alumnes que no han acabat l'ESO puguin tenir també accés a d'altres estudis que els permetin formar-se com a professionals i com a persones. Actualment, el centre compta amb uns 1524 alumnes.
Els aspectes bàsics del centre que n'ha destacat la seva directora són:
Innovació Pedagògica: a través dels departaments troncals (matemàtiques, llengües, etc.), de la formació del professorat, de l'aula inclusiva i dels equips cooperatius i col·laboratius.
Innovació en TIC: a través del Departament d'Innovació Pedagògica en TIC i del Centre de Tecnologies Ituarte.
Escola arrelada a l'entorn (al barri de Bellvitge)
Pel que fa a Infantil, a l'escola comprèn l'etapa d'entre els 3 i 6 anys (P3-P4 i P5-1r). En el seu moment, es va decidir incloure 1r de Primària a Infantil per similituds en les formes d'aprenentatge i ensenyament.
Poden distingir-se tres grans fites dins d'aquesta etapa:
Procurar que l'infant se senti estimat, respectat i escoltat.
- En aquesta línia, es para especial atenció al període d'adaptació de cada etapa, a l'acollida a l'entrada a l'escola (a les 9h i a les 17h) i a la sortida de l'escola, quan les famílies van a recollir els infants. El que s'intenta és que aquestes transicions fomentin el diàleg escola-família-infant.
Respectar el nivell maduratiu de cada nen, així com els diferents ritmes d'aprenentatge.
- Es potencia la relació amb les famílies i l'atenció a la diversitat.
- Des del Departament d'Orientació es treballa conjuntament amb els professors i els tutors per donar suport al procés d'ensenyament-aprenentatge. Aquest departament ofereix els seus serveis en els àmbits personal, social, emocional, d'orientació acadèmica i vocacional.
Despertar l'interès per aprendre:
- És per això que es treballa per projectes (per donar protagonisme al nen) i per racons (per aportar autonomia, respectar el ritme del nen i despertar el seu interès).
- S'utilitza el joc (simbòlic, lliure, dirigit, didàctic, motriu) com a eina per aprendre.
- Es treballa molt des del llenguatge plàstic per establir pre-conceptes (treballs globals).
- Es potencia des de ben petits l'ús de les TIC i les TAC, tant des de la motivació com des de la comprensió.
- Es procura treballar de forma cooperativa, per tal d'afavorir la interacció, la comunicació i les relacions socials.
A nivell personal, em va sorprendre molt la manera com estaven organitzats, la forma que tenen de treballar i el fet de trobar una escola tan avançada a nivell pedagògic i tecnològic al mig de Bellvitge. Sovint els prejudicis ens fan imaginar-nos que una escola com aquesta només podria estar ubicada a segons quines zones de Barcelona, però el que és realment interessant d'aquesta escola és que no només està ubicada al barri de Bellvitge sinó que està totalment integrada al barri, tant a nivell escolar com a nivell social (classes de formació per adults, activitats conjuntes amb les famílies...).
També em va cridar molt l'atenció que des de ben petits les TIC/TAC estiguessin tan integrades a les aules, els infants hi treballen de forma habitual i les tenen integrades en el seu procés d'aprenentatge com una eina més. Les pissarres digitals de gran format, les zones d'ordinadors, les petites PDIs on dibuixaven i treballaven a nivell individual...i tot convivint en harmonia amb les pissarres tradicionals, els murals, les pintures i els llapissos tradicionals. Tot plegat, molt enriquidor. Per últim, adjunto una petita presentació sobre la nostra visita a l'escola en general i a les aules d'Infantil en particular.
Tercer dia de Setmana Cultural, pensat per a què cadascú triï una visita per a conèixer l'oferta educativa d'algun centre. Juntament amb un company de seminari, nosaltres vam decidir anar al Museu de la Ciència, més conegut ja com a Cosmocaixa. Vam contactar via email amb la Directora dels Serveis Educatius del centre, que molt amablement ens va convidar a compartir una de les activitats que es realitzen amb escoles, anomenada Mira com mengen!.
La Directora, no només ens ha explicat tots els serveis educatius que ofereixen, sinó que ens ha acompanyat fins a l'inici de l'activitat i ens ha fet passar gratuïtament.
L'oferta educativa comença sobretot a partir dels 4 anys, tot i que hi ha alguna activitat que pot adaptar-se també a infants de 3 anys. Les activitats fixes són el Toca-toca!, el Click i Flash i el Planetari Bombolla. Recentment han introduït aquesta nova activitat anomenda Mira com mengen!. La primera activitat va sorgir de la necessitat d'acostar certes famílies d'animals com els rèptils o els amfibis a la canalla, perquè els hi perdessin la por i el fàstic i els coneguessin millor. Fa molts anys que dura i és una de les que té més èxit. Actualment s'ha ampliat també al món de les plantes i s'ha dividit en Selves, Deserts i Mediterrània.
El Click i Flash va néixer de la necessitat d'acostar la física als infants, perquè la oferta relacionada amb el món de la ciència estava molt limitada al món de la Biologia i no hi havia cap activitat relacionada amb la Física. En aquesta activitat s'intenten acostar conceptes com la flotabilitat, la tensió superficial o els mecanismes als més petits, a través d'experiments i jocs. L'activitat es divideix en Click, pensada per a nens d'entre 3 i 6 anys, i Flash, per a nens d'entre 7 i 9 anys.
El Planetari Bombolla és un espai pensat per a despertar la curiositat dels més menuts vers el cel que els envolta. S'adapta a l'estació de l'any per tal que puguin extrapolar-ho a allò que podran veure ells al cel si l'observen per la nit. Se'ls hi expliquen les característiques principals dels planetes, així com les històries de les constel·lacions. Està pensat per a nens d'entre 3 i 8 anys.
Finalment, l'activitat que nosaltres hem realitzat juntament amb un grup de P5, consisteix en realitzar un itinerari per sota del Bosc Inundat mentre s'explica què menja cada grup d'animals de la selva: peixos (es fa coincidir l'explicació amb el moment exacte en què se'ls hi dóna de menjar), granotes, boes, capibares, formigues, etc. El millor de l'activitat han estat genial les reaccions i les preguntes dels nens, completament emocionats i al·lucinats amb tot el que els hi explicava la guia.
Segon dia de setmana cultural: visitem el MNAC, tot realitzant l'activitat "Dansa de fades i follets", pensada per a nens d'entre 3 i 6 anys.
Primer de tot, la responsable del Departament d'Educació del MNAC ens va fer una breu explicació sobre la seva feina. Aquest departament va néixer l'any 1975, quan un grup d'estudiants de Belles Arts van decidir oferir aquest servei a les escoles, per tal d'apropar l'art als infants. El servei inclou tant visites com tallers. Avui en dia, consta de tres persones, que són llicenciats i diplomats en Història de l'Art, Belles Arts i/o Educació Primària.
El departament edita un dossier, l'educART, que el reben les escoles i que presenta les activitats relacionades amb les col·leccions permanents del Museu i que es duran a terme durant el curs. Aquest any consta de 28 propostes agrupades en tres grans grups: visites comentades, visites dinamitzades i visites taller.
El departament també duu a terme cursos de formació permanent, dedicats al professorat, sobre exposicions temporals o per a presentar noves propostes per a les escoles. Així mateix, a la botiga del MNAC, podem trobar també dossiers específics per activitats concretes. Per exemple, l'activitat "Dansa de fades i follets" té el seu dossier a la venta amb l'explicació corresponent, l'itinerari, propostes per a dur a terme dins i fora del MNAC i un CD d'àudio amb les cançons que es treballen durant l'activitat.
Per últim, se'ns va presentar també els programes de què disposen pensats per a públic familiar i educadors en el lleure (caps de setmana , festius, etc.).
Pel que fa ja més concretament a l'activitat de "Dansa de fades i follets", va consistir en una visita guiada molt especial. A través del fil conductor de les fades, els nans i els follets, vam anar recorrent les sales cercant quadres que tinguessin com a tema les fades i els follets. La guia va plantejar l'activitat com si nosaltres fóssim els infants, i nosaltres vam intentar posar-nos a la pell d'un nen per una estona. Titelles, cançons, flors de tela, dibuixos, varetes màgiques i una dansa final a la sala dels tallers, van contribuir a crear un halo de màgia a l'activitat. Si, a més, ens posem al lloc d'un nen que està veient i sentint tot això, l'activitat ha de ser realment màgica. A cada quadre que ens aturàvem, la guia ens explicava una història, més pensada per a què ens fixéssim en algun detall que per a analitzar el quadre en sí (època, tècnica, etc.). Ara toca realitzar un petit treball individual basant-nos en l'oli sobre tela "Somni" de Joan Brull:
Primer dia de setmana cultural, primera sortida: el Bosc de Cordes a Natupark, Cerdanyola.Vam trobar-nos diferents circuits, etiquetats per colors segons la dificultat, com passa amb les pistes d'esquí: verd, blau, taronja, vermell i negre. Les alçades també varien des de 1,5 m fins a 14 m.També disposen de circuit infantil per a nens de 4 a 6 anys.
El tema de la seguretat és bàsic per a planificar i realitzar una sortida d'aquest caire. Des de la web de Natupark, podem descarregar-nos el Reglament Intern i el Certificat de Seguretat. També a la seva web hi trobem un apartat dedicat exclusivament a les escoles, on expliquen quin tipus d'oferta específica tenen i on podem descarregar-nos el dossier, amb les condicions de la reserva, informació sobre els circuits, un mapa de la instal·lació, tarifes, etc.
La pel·lícula narra la història d'un nen d'onze anys que s'adona que vol ser ballarí, però que ho amaga a la seva família (el seu pare vidu, el seu germà i la seva àvia) per por als comentaris, les mofes o les possibles represàlies. Està ambientada a l'Anglaterra de principis dels 80, en el sí d'una família minera humil. El gran secret d'en Billy Elliot surt a la llum quan la seva mestra de dansa decideix preparar-lo per a presentar-se a les proves d'accés a la Royal Ballet de Londres.
Al llarg de la pel·lícula sorgeixen temes com els estereotips, els conflictes entre generacions, el dret a escollir què es vol ser, la discriminació sexual des del punt de vista de l'educació i més genèricament a nivell social. El problema dels estereotips és que es donen per vàlides i autèntiques una sèrie d’imatges o idees que prevalen per damunt de les pròpies opinions i decisions i limiten la forma d'actuar de les persones.
La veritat és que hi ha moments de veritable angoixa a la pel·lícula, sobretot les escenes violentes presenciades o viscudes pel nen en primera persona. S'observa que el pare resol els conflictes a partir de l’autoritarisme i l’agressivitat i en canvi el nen mira de negociar i pactar per assolir els seus objectius. Cadascun d'ells duu a terme la seva pròpia lluita, però les armes que utilitzen són ben diferents.
Per desgràcia, a mi també m'ha tocat compartir històries molt similars a la d'en Billy Elliot, perquè faig dansa clàssica des dels 6 anys i he tingut alguns companys de classe (nois) que han viscut la discriminació fins al punt d'arribar a classe amb un ull morat i el llavi partit per haver-se barallat amb algú que els increpava i es mofava d'ells quan deien que anaven a classe de dansa...
Hem d'ampliar horitzons, replantejar-nos les idees preconcebudes que puguem tenir sobre el que és "de nens" i el que és "de nenes" (joguines, colors, pel·lícules, contes...). Realment existeixen aquestes preferències dins el cap dels nens o les hi fiquem els adults? Com pot afectar a un infant aquest tipus de discriminació per part dels pares, dels amics, dels companys de classe o del propi mestre? Hem de parar atenció a la diversitat, a aquells nens i nenes que ens expressen o comuniquen d'alguna manera que tenen interessos que discrepen dels de la majoria, però sense exagerar o fer-ne una muntanya...I sobretot cal dialogar amb ells, perquè el diàleg ens ajudarà a entendre'ls millor i potser fins i tot podrem fer de pont amb les famílies, introduir els problemes des d'un altre angle, traient-li pressió al nen i construir un diàleg a tres bandes de tal manera que pugui continuar-se a casa d'una manera natural i planera. Hem de saber estar allà sense jutjar, prestar-nos voluntaris per escoltar i intentar aportar el nostre petit gra de sorra a la lluita per la discriminació, tant a les aules com fora d'elles.
Aquesta pràctica està basada en l'entrada del Bloc de Gestió anomenada Treball col·laboratiu. Documents de Google. Es tracta d'una eina molt útil per, per exemple, evitar haver de repartir les tasques d'un treball en grup de manera inconnexa, per agrupar-les després i haver de revisar el treball sencer per a verificar-ne la coherència. Des de Google Docs, podem crear documents de text, fulls de càlcul, presentacions i formularis, organitzar-los per carpetes, convidar usuaris a editar-los, convertir-los a formats com .doc, .xls o .ptp per a treballar-hi des de l'Office, entre moltes d'altres possibilitats.
La pràctica consistia primerament en crear un document de text per part d'un dels membres del grup, per a posteriorment convidar la resta de companys com a editors i comprovar que tothom podia actualitzar-lo de forma simultània. Nosaltres vam fer un simulacre de convit a una festa d'aniversari. Vam posar-hi text, fotografies, hipervincles al web (mapa de la direcció on es feia la suposada festa), vam canviar el format del text, vam posar-hi colors, etc. Ho vaig trobar una bona manera d'organitzar tot tipus d'events en grup, sobretot quan cal decidir què porta cadascú, quan cal fer propostes d'activitats... gràcies a aquesta eina evitem redundar i saturar el correu dels nostres companys amb cadenes d'emails inacabables. Pel que fa als treballs, ho vam trobar tan pràctic que el treball col·laboratiu d'Educació Física sobre el Joc i els apunts que hem de presentar en grup ja els estem fent amb l'ajuda d'aquesta eina.
Després, la pràctica demanava realitzar una presentació, compartir-la i utilitzar-la com una eina de comunicació. El nostre grup vam optar per fer una presentació que vam titular "Possibles temes del treball d'Història", que constistia en una pluja d'idees per a decidir el tema d'un hipotètic treball d'Història. Després de fer-hi una portada i de modificar-ne el format (color, tipografia, etc.), cada membre del grup va crear una pàgina on hi posava el tema que proposava juntament amb una fotografia i/o comentaris.
Finalment, la pràctica demanava crear un full de càlcul i un formulari basat en aquest full. Vam aprofitar la temàtica de la presentació per preparar un formulari on decidir quin seria el tema del nostre "treball d'Història". El resultat va ser el següent:
Aquesta eina, a diferència dels wikis, ens permet convertir després el document creat en un format estàndar, cosa que ens facilita molt la feina. Pel treball d'Educació Física ja ho hem posat en pràctica i la veritat és que ens està resultant molt útil. Tots els membres del grup vivim a pobles diferents i Google Docs ens està estalviant quedar contínuament per posar en comú la feina feta, sense la necessitat de repartir les tasques i crear un treball que siguin "fragments agrupats": estem creant un tot entre tots.
En la darrera sessió de Seminari vam estar comentant sobretot quines activitats duríem a terme durant la Setmana Cultural i quines serien les feines que hauríem de desenvolupar pel nostre compte.
.
Hem d'entendre les activitats plantejades no solament des del punt de vivenciar experiències, sinó també des de la perspectiva pedagògica d'activitats susceptibles de ser compartides amb els nostres futurs alumnes. Cal gaudir però amb els ulls ben oberts, amb les ulleres de mestre ben graduades. Dilluns Jardí de Cordes, dimarts al MNAC, dimecres activitat lliure, dijous a l'escola Joan XXIII, un centre amb les TIC i les TAC ben engranades amb el funcionament habitual de l'escola i divendres a l'Auditori, al "Corda i Descorda". Quines ganes de què sigui dilluns!
.
.
També vam estar comentant els nostres blocs, fent-ne una petita presentació individual. El més interessant per mi va ser adonar-me de la importància que li va donar la Pia a un fet que a nosaltres ens havia passat desapercebut: l'anar penjant al bloc apunts i exercicis de classe que no eren obligatoris però que pensàvem que podrien ser d'utilitat per la resta de companys. Sense adonar-nos-en estàvem duent a terme una tasca col·laborativa totalment desinteressada!
.
Per a molts de nosaltres, el bloc ha anat més enllà de ser un simple recull d'exercicis obligatoris, ha esdevingut un petit diari, un lloc on anar afegint informació (vídeos, enllaços, fotos...) que volem compartir, un espai on reflexionar en veu alta de temes que ens preocupen, de posar en ordre les coses que hem après.
La nostra aportació a la Viquipèdia ha estat dins de l'entrada sobre el nen, en particular dins del subapartat de la interacció amb l'entorn. Ja hi havia una part feta però que només parlava sobre el llenguatge, però no hi havia informació sobre l'expressió gràfica, que des del nostre punt de vista també és una manera d'interactuar amb l'entorn molt important pels infants. És la seva manera d'interpretar el que veuen, el que recorden, el que imaginen. També és una manera d'expressar-se, d'explicar què senten, què veuen. Així doncs, vam pensar que podríem complementar la part d'interacció amb l'entorn amb un apartat sobre el dibuix i els seus estadis gràfics. Com que és una part que hem treballat a Educació Visual i Plàstica, vam creure que també podria ser una manera de posar els apunts a disposició de tothom.
La meva aportació particular va consistir en afegir a l'entrada la introducció i la part corresponent a l'Etapa del Gargot (2-4 anys).
A Educació Física hem estat veient i comentant aquest vídeo ("Caminar") sobre el desenvolupament de les habilitats motrius dels infants:
Hem parlat de la necessitat que els nens es moguin, perquè un nen que no es mou serà un nen que no es relaciona. També hem comentat que és important que l'infant no se salti fases del moviment (si ho fa no passa res, però no se'ls ha de forçar).
La Sara ens ha comentat que també hi havia dos vídeos més també molt interessants (que no hem pogut veure a classe però que us recomano que si teniu un moment els mireu), que s'anomenen "Hablar" i "Sentir":
Basant-nos en l'entrada que vam trobar al Bloc de Gestió sobre el programari lliure, se'ns va proposar fer una presentació basada en el capítol 1.4. del Manual d'Iniciació al Programari Lliure editada pel Comissionat per a la Societat de la Informació de l'ajuntament de Rubí. La presentació havia d'intentar expressar d'una forma clara, planera i visual el contingut d'aquell capítol. En el nostre cas (ho vam fer per parelles), el resultat va ser el següent:
En aquesta sessió de Seminari vam estar comentant les notícies sobre Educació que havíem anat recollint de la premsa els darrers dies.
A partir d'aquestes notícies vam estar debatent sobre temes com la nova Llei d'Educació de Catalunya (3a hora de castellà, creació d'un cos docent propi que no depengui orgànicament del Ministeri d'Educació, competències de la Generalitat en la definició dels Currículums...).
També vam estar parlant de la proposta de nou calendari escolar (vacances al febrer, avançament de l'inici de les classes al setembre) i de si tots aquests canvis els determinava la conveniència dels mestres, dels pares o si realment darrere hi havia algun propòsit pedagògic.
Un altre tema candent va ser la falta de motivació d'alguns mestres, en part deguda a la manca d'autoritat que fa alguns anys que s'arrossega, en part per la falta de suport d'alguns pares, en part perquè alguns veuen la seva professió com una feina no-vocacional, només amb un bon horari i un bon calendari i dotat també d'una bona estabilitat laboral. Va quedar clar, però, que encara hi ha molts mestres que gaudeixen de la seva feina, que es preparen bé les classes i que estan realment motivats.
Les presentacions són conjunts de diapositives contingudes en un fitxer i que tenen objectes.
Sense veure com està feta una presentació és molt difícil d'assegurar com està feta.
Les presentacions són una bona eina per fer participar els nens.
Podem crear presentacions a través de l'editor de presentacions de l'Open Office (programari lliure) o bé mitjançant el Power Point de Microsoft Office.
Les idees bàsiques a tenir en compte per a la realització d'una bona presentació són:
Que la presentació sigui adequada al públic.
Que tingui una finalitat clara i definida (per què la vull fer? Objectius). Dins s'aquest punt podríem distingir dos grans grups de presentacions: les que s'utilitzen per transmetre coneixements d'una forma ordenada i clara i les que estan pensades per motivar, emocionar, interactuar, etc.
Triar els colors, les transicions, les animacions amb criteri: tenen un significat!
No posar molta informació a les diapositives: no es llegeix amb claredat i a més pot crear un doble discurs (el de l'orador que va explicant i el dels alumnes que van llegint de la pantalla a un ritme diferent).
A classe s'han comentat també diferents exemples de presentacions d'ús creatiu i d'ús tradicional.
En el primer grup inclouríem la presentació en la que hi havia una seqüència de 100 fotos sobre la terra vista des de l'espai, figures abstractes, paisatges... amb músiques diferents. L'objectiu d'aquesta presentació era bàsicament motivadora, transmetent emocions i motivant els alumnes vers unes determinades actituds. També hi inclouríem la presentació sobre la vida i obra d'Antoni Gaudí. Es tractava d'una presentació amb una diapositiva central que permetia la navegació aleatòria entre els diferents subtemes, a partir de petites miniatures. En clicar-hi a sobre, una acció ens portava a l'apartat escollit. Al llarg de tota la presentació trobàvem també botons per facilitar la navegació entre diapositives.
En el segon grup hi trobaríem la presentació titulada "Benvinguts a l'escola". Aquesta presentació estava pensada per donar la benvinguda als pares en la primera reunió de curs. Tot i ser tradicional, no hi trobaríem els desaventges típics d'aquest grup (excés d'informació en les diapositives, abús dels elements multimedials, promoció d'un doble discurs, excés d'efectes d'animació i transició, entre d'altres). En aquest grup hi inclouríem també la presentació anomenada "Hàbits". Aquesta estava pensada per interactuar amb la classe, ja que hi havia diapositives amb preguntes i enllaços a diapositives amb les respostes correctes, com si es tractés d'un joc. En aquest cas l'objectiu podria ser el de reforçar certes idees o treballar algun tema determinat en grup.
Les imatges que solem tractar, les que provenen de les nostres càmares digitals o les que escanegem a partir d'una imatge en paper, pertanyen a un tipus d'imatge que anomenem mapa de bits. Aquest tipus d'imatges es manipulen amb el Gimp o amb el Photoshop. Aquest tipus d'imatges es composen d'una àrea rectangular a partir d'una matriu de punts anomenats píxels. Les característiques més importants d'aquestes imatges són:
La grandària, que és la quantitat de píxels que té la imatge. Es mesura amb la quantitat de píxels horitzontals multiplicats per la de píxels verticals. Si tractem les imatges del bloc (per exemple, amb el Gimp) abans de penjar-les i en reduïm la grandària (escalant) podrem aconseguir que el bloc funcioni més ràpid.
El pes, que és el que ocupa la imatge en memòria i es mesura en Bytes o algun dels seus múltiples. La relació entre unitats de mesura és la següent:
---------------1000 Bytes = 1 MB (MegaByte)
---------------1000 MB = 1 GB (GigaByte)
---------------1000 GB = 1 TB (TeraByte)
La profunditat de color, que és el número de colors màxim que pot arribar a tenir la imatge. Com més colors tingui la imatge, més realista serà. Habitualment, els mapes de bits solen tenir 16 milions de colors.
La resolució, que és la relació entre el número de píxels i l'espai físic que ocupa. Se sol mesurar en ppp (píxels per polzada). És una mesura de proporció que ens dóna la definició. Aquesta característica està condicionada per les possibilitats del medi físic (pantalla, paper..). Cal tenir en compte a l'hora d'imprimir que les pantalles (72 ppp) treballen amb menys resolució que les impressores (300, 600, 1200 ppp).
Podem trobar diferents formats d'arxiu de les imatges digitals (jpg, gif, bmp...).
L'Audacity és un programa lliure i de codi obert que permet tractar el so digital. Per aquesta pràctica, vam utilitzar un micròfon, uns auriculars i una cançó en format MP3. Primer de tot vam estar fent algunes proves d'enregistrament i tractament de veu, gravant frases a través del micròfon i modificant-les amb l'Audacity (retallar, copiar, fàdings d'inici, de final, etc.).
Després vam obrir la cançó en format MP3 amb l'Audacity i vam baixar el volum en una part de la cançó (fàding de final, silenci, fàding d'inici). Posteriorment, vam gravar en una altra pista el títol de la cançó i vam encaixar-lo al fragment de silenci de la cançó.
Finalment, vam exportar el conjunt en format MP3 i el vam penjar a goear. Aquest servidor permet penjar àudio i generar-ne el codi embed que ens ha permès penjar-lo al bloc. Aquí en teniu el resultat:
Vam començar la sessió en la línia de la del dimarts anterior. Havíem de dur una llista de tots els sons i sorolls que havíem sentit de camí a la facultat. Vam descobrir coses interessants (com per exemple que a certes zones de Barcelona hi ha pocs ocells), però sobretot ens vam adonar de la gran diferència que hi ha entre l'acte físic de sentir (involuntari) i l'acte d'escoltar (voluntari).
En aquesta sessió de Seminari havíem de dur un article d'actualitat extret d'alguna revista educativa i citar-lo correctament. A la web de la Biblioteca de Blanquerna podrem trobar les indicacions per citar correctament qualsevol text, incloses les revistes:
AUTORIA. "Títol de l'article". Títol de la revista Vol. (any), núm. de l'exemplar, p. x-x.
La primera en comentar el seu article va ser la Marta. El seu article l'havia extret de la revista Estris del setembre-octubre i es titulava "Canvis i noves estructures". Era un estudi que s'havia fet sobre la importància de la família i tots vam estar d'acord en què la família és un eix clau a les nostres vides. També comentava que hi havia hagut una revolució en l'estructura de les famílies i com havia condicionat això l'educació dels nens. Apuntava el fet que ara les mares estiguessin més temps fora de casa com un factor clau per entendre el fracàs escolar i com n'era de difícil tot sovint conciliar la vida laboral i la vida familiar.
La següent en comentar el seu article va ser la Raquel. L'article es titulava "Primers passos a l'espai nadó", de la revista Guix d'Infantil del mes d'octubre. Pel que vam entendre, l'espai nadó era un espai familiar que permetia a pares i fills compartir jocs, als fills jugar amb d'altres nens i als pares posar en comú amb d'altres pares les seves pròpies experiències. Es va parlar també del fet que cada infant té el seu ritme i que sovint els pares volen accelerar certs processos que requereixen el seu temps (caminar, parlar, etc.).
La Georgina va ser la següent en comentar-nos el seu article escollit. En aquest cas es tractava d'un article de la revista Infància (2009) anomenat "Petons i queixalades". L'article parlava de què pels infants moltes vegades els petons i les queixalades, juntament amb d'altres recursos no verbals eren la única manera d'expressar els seus sentiments. Es va obrir un petit debat sobre com actuar com a mestres i d'anar sempre una mica més enllà. Per exemple, en el cas d'un nen que mossegui per sistema, intentar esbrinar què li passa a aquell infant.
"El problema no es el ratio sinó la falta de una auxiliar" va ser l'article triat per la Soraya. El va treure de la revista Escuela en Acción Infantil, del número corresponent a setembre-octubre. L'article parlava de la falta d'obligatorietat de l'escolarització de 0 a 3 anys. Arran de l'article, vam definir què era el currículum (el que el Ministeri estableix que és obligatori que els nens aprenguin en una etapa determinada), així com algunes estratègies perquè els pares puguin anar introduint o reforçant des de casa les competències que aquest determina. Vam comparar el ràtio de nens per aula que hi havia a Anglaterra (3-4 nens) respecte al que hi ha a Espanya (8-12 nens) per les edats més baixes.
La Mercè va triar un article molt interessant extret de la revista Guix d'Infantil (2008), anomenat "On és la Paula?". Era un relat fascinant de com en una escola havien aprofitat l'avinentesa d'un viatge d'una nena uruguaia de la classe al seu país per tractar temes tan diferents com les distàncies, la geografia, els mitjans de transport, els horaris, els canvis d'estacions segons els hemisferis (a través d'una videoconferència amb la nena i els seus pares per fixar-se en com anaven vestits), etc. Quan la nena va tornar del viatge, van comentar també les fotos, va explicar experiències...de manera que la nena va ser la protagonista per un dia! Aquesta història ens va deixar com a rerefons la idea principal de què reinventar en el món de l'ensenyament és possible i que depèn de nosaltres, els mestres.
.
Per últim, comentar que l'article que vaig triar jo va ser extret també de la revista Guix d'Infantil, del número corresponent a octubre. Es titulava "Conversar amb els infants" i comentava la importància que tenen en el món de l'ensenyament les competències comunicatives del mestre, sobretot perquè les acompanyen en uns anys vitals per al desenvolupament de les seves pròpies competències comunicatives. Durant els seus primers anys de vida, els infants aprenen a anomenar les coses, a categoritzar-les, aprenen a adoptar diferents perspectives i a utilitzar les formes simbòliques més importants a la seva cultura. És per això que l'experiència en interacció amb els adults els ofereix la possibilitat de distingir matisos en la informació quan hi ha un diàleg entre interlocutors. L'article parlava també de què a partir dels 2-3 anys comencen a ser ells també capaços de crear les seves pròpies discussions i reformulacions. Tot això ha de tenir com a rerefons les persones adultes que creen les condicions necessàries perquè es produeixi aquest desenvolupament que, progressivament, anirà dotant les criatures d'autonomia i capacitat de reflexió.
Vam començar la sessió de Seminari fent un petit joc en el que havíem d'identificar el soroll de les nostres claus de casa sense veure-les. No va ser fàcil: alguns vam necessitar més d'una ronda i molta concentració. A vegades a la vida calen també oportunitats i concentració per adonar-nos de certes coses...
Ara bé, aquesta sessió de Seminari va girar sobretot entorn dels aspectes formals de la presentació de treballs: portada, numeració de pàgines, índex, títols, impressió, etc. Tots aquests aspectes contribueixen a què el treball sigui més entenedor, que el professor identifiqui ràpidament la informació que cerca i que l'aparença formal sigui més estàndar, posant tot l'èmfasi en la diferència de contingut.
La Sílvia va sortir a la pissarra perquè nosaltres li dictéssim quina era la manera de citar un text que nosaltres crèiem correcta i després la vam comparar amb la manera correcta segons la norma ISO. Aquesta nosmativa la podem trobar penjada a la web de la Biblioteca, a l'apartat de Com citar.
El Projecte MUTANT té com a objectiu la millora de la qualitat professional dins del marc de l’Educació Infantil a través de la creació de comunitats d’aprenentatge crític i del treball cooperatiu per adaptar la manera de treballar a la nova realitat de diversitat lingüística i cultural.
Es tracta d’un projecte que s’ha dut a terme a Holanda amb la col·laboració de quatre centres d’Infantil, cadascun amb el seu equip d’educadors. També hi ha col·laborat equips de gestió de pedagogs.
El projecte parteix de la idea que tothom és competent per a la reflexió crítica (individual i en equip) i responsable del procés d’aprenentatge. La societat ha canviat i l’educació no se’n pot mantenir al marge, cal fomentar el diàleg entre diferències i treballar cap al canvi social progressiu, defensant polítiques basades en la justícia social. És en aquest context on entren en acció les comunitats d’aprenentatge crític, que són grups de treball col·laboratiu, orientats al diàleg i al qüestionament.
La creació d’aquests espais per al diàleg s’ha fet a través de vuit eines d’aprenentatge: valorant els educadors infantils i les seves qualitats, ajustant els objectius personals d’aquests educadors als seus objectius professionals, reflexionant sobre el fet de pensar, de dir i de fer, fomentant el pensament contextual, la cooperació amb professionals crítics, promovent un compromís dins la comunitat d’aprenentatge, documentant tot el procés a través de la creació de quaderns d’aprenentatge i valorant la reflexió crítica.
En aquest marc, cal qüestionar-se com és la relació amb els pares dels nens, no només amb aquells que ens resulten més propers i amb els que ens resulta més fàcil comunicar-nos, sinó també amb aquells que no encaixen amb el nostre perfil de pare ideal o que ens resulten més llunyans culturalment. També cal repensar la nostra relació amb els propis companys per tal de poder valorar-ne les qualitats personals i professionals.
De tot aquest treball en resulten alguns canvis en els centres d’Educació Infantil: més entusiasme, seguretat i energia, més cooperació amb professionals col·laboradors crítics, una major consciència del context social i de la diversitat de cultures i valors, l’inici de la reflexió crítica, el reconeixement de competències i el foment de l’aprenentatge en equip.
Hi ha, però, una sèrie de factors clau que són necessaris per tal de poder començar a aplicar aquesta metodologia: diferenciar les reunions ordinàries de les que estan orientades a l’aprenentatge a través de la reflexió crítica, coordinar els rols i les expectatives entre els professionals, els equips de gestió i els pedagogs, promoure el recolzament entre professionals per tal que aquests esdevinguin agents actius del canvi així com les competències orientades al canvi social (reflexió crítica, compromís per actuar tant amb els infants com amb els adults i passió per la defensa de les polítiques basades en la justícia social). En aquesta línia, també és necessari que es prengui consciència dels canvis en els centres escolars i que els professionals estiguin preparats per a treballar en situacions complexes.
Els reptes de futur d’aquest projecte són bàsicament la manca de temps (element necessari per tal de poder millorar la qualitat de l’ensenyament) i la reivindicació del lloc que ocupa la reflexió critica (que actualment es considera infravalorada).
.
Descripció de les estratègies comunicatives de la conferència
Pel que fa al contingut, es notava que la conferenciant coneixia molt bé el projecte del que parlava. Tant, però, que això feia que sovint perdés el fil amb detalls que no ajudaven a comprendre el global del discurs, perquè per un oïdor inexpert en el tema no eren més que detalls inconnexos.
Sí que va exposar a la introducció les idees principals del projecte, però aquestes es van anar desdibuixant perquè no va acabar parlant d’allò que havia anunciat. També va utilitzar alguns exemples, que van aportar una mica de color a la conferència, però a la ronda de precs i preguntes se li van demanar exemples de fets concrets i no va saber improvisar. Des del meu punt de vista, la conferència va quedar una mica coixa pel que fa a contingut, en gran part per la manca d’un bon guió.
En termes de llenguatge corporal, va ser d’agrair que no s’estigués tota l’estona asseguda a la taula sinó que s’aproximés al públic. La seva posició respecte a l’audiència era correcta, tot i que cap al final de la conferència es va col·locar a la banda esquerra de la pantalla i ja no se’n va moure. El fet que no parés de jugar amb les ulleres denotava un punt de nerviosisme i la repetició de certes paraules o l’intent de traduir algunes expressions feien un pèl feixuc el seguiment de l’explicació.
Pel que fa a la veu, utilitzava un to dolç i clar, però potser li faltava un xic de potència per una sala tan gran. La seva velocitat era correcta, així com l’ús de les pauses, els silencis i l’entonació en general.
Els elements de l’entorn va perjudicar en alguns moments la conferència: alguns sorolls com el de la ventilació, el rum-rum constant d’alguns alumnes, les interferències del micròfon o una il·luminació no del tot adequada. Però des del meu punt de vista el que més va contribuir a què molts de nosaltres ens perdéssim o no arribéssim on pretenia la conferenciant va ser el mal ús que es va fer del suport audiovisual que duia. La presentació en anglès, la conferència en castellà i els nostres caps traduint el que llegien del Power Point en català van fer que perdés el fil en molts moments. Les transparències anunciaven temes dels que no es va parlar o en els que no es va aprofundir, es repetien termes com “aprenentatge crític” o “reflexió crítica” en excés i en molts moments m’adonava que la conferenciant llegia directament les diapositives. Les imatges del Power Point no aportaven gran cosa i a les transparències hi havia massa lletra.
Per últim, pel que fa a les estratègies per captar el públic, no va saber fer bon ús de les experiències personals que de ben segur deu tenir i que haurien ajudat a clarificar el missatge. Tot i que la seva actitud era positiva i entusiasta amb el projecte, no va saber improvisar en cap moment i les transparències van encorsetar un discurs al que li mancava naturalitat i improvisació.
Entradas
