La pel·lícula narra la història d'un nen d'onze anys que s'adona que vol ser ballarí, però que ho amaga a la seva família (el seu pare vidu, el seu germà i la seva àvia) per por als comentaris, les mofes o les possibles represàlies. Està ambientada a l'Anglaterra de principis dels 80, en el sí d'una família minera humil. El gran secret d'en Billy Elliot surt a la llum quan la seva mestra de dansa decideix preparar-lo per a presentar-se a les proves d'accés a la Royal Ballet de Londres.
Al llarg de la pel·lícula sorgeixen temes com els estereotips, els conflictes entre generacions, el dret a escollir què es vol ser, la discriminació sexual des del punt de vista de l'educació i més genèricament a nivell social. El problema dels estereotips és que es donen per vàlides i autèntiques una sèrie d’imatges o idees que prevalen per damunt de les pròpies opinions i decisions i limiten la forma d'actuar de les persones.
La veritat és que hi ha moments de veritable angoixa a la pel·lícula, sobretot les escenes violentes presenciades o viscudes pel nen en primera persona. S'observa que el pare resol els conflictes a partir de l’autoritarisme i l’agressivitat i en canvi el nen mira de negociar i pactar per assolir els seus objectius. Cadascun d'ells duu a terme la seva pròpia lluita, però les armes que utilitzen són ben diferents.
Per desgràcia, a mi també m'ha tocat compartir històries molt similars a la d'en Billy Elliot, perquè faig dansa clàssica des dels 6 anys i he tingut alguns companys de classe (nois) que han viscut la discriminació fins al punt d'arribar a classe amb un ull morat i el llavi partit per haver-se barallat amb algú que els increpava i es mofava d'ells quan deien que anaven a classe de dansa...
Hem d'ampliar horitzons, replantejar-nos les idees preconcebudes que puguem tenir sobre el que és "de nens" i el que és "de nenes" (joguines, colors, pel·lícules, contes...). Realment existeixen aquestes preferències dins el cap dels nens o les hi fiquem els adults? Com pot afectar a un infant aquest tipus de discriminació per part dels pares, dels amics, dels companys de classe o del propi mestre? Hem de parar atenció a la diversitat, a aquells nens i nenes que ens expressen o comuniquen d'alguna manera que tenen interessos que discrepen dels de la majoria, però sense exagerar o fer-ne una muntanya...I sobretot cal dialogar amb ells, perquè el diàleg ens ajudarà a entendre'ls millor i potser fins i tot podrem fer de pont amb les famílies, introduir els problemes des d'un altre angle, traient-li pressió al nen i construir un diàleg a tres bandes de tal manera que pugui continuar-se a casa d'una manera natural i planera. Hem de saber estar allà sense jutjar, prestar-nos voluntaris per escoltar i intentar aportar el nostre petit gra de sorra a la lluita per la discriminació, tant a les aules com fora d'elles.
.
.
Entradas
