“Tots som ignorants. El que passa és que no tots ignorem les mateixes coses.” Aquesta frase del Premi Nobel de Física Albert Einstein ha estat potser una de les més repetides a la sessió d'avui a Seminari. Avui hem estat debatent sobre el llibre que acabem de llegir "Educació i vida quotidiana", d'Eulàlia Bosch i la veritat és que ha estat un dels dies més interessants de Seminari. Hem anat comentant per què havíem triat les històries, què n'extreia l'autora, què n'extrèiem nosaltres, quines anècdotes eren similars...El resultat: punts de vista diferents, de vegades més pròxims, de vegades més llunyans, però opinions a respectar, al cap i a la fi.
.
A tall d'exemple, adjunto la meva sel·lecció:
.
"LA CLASSE I LA CUINA"
L'he triat perquè m’ha transportat a les estones de cuina a casa la meva àvia, i m’ha fet recordar lliçons importantíssimes apreses entre fogons. La meva àvia paterna era una persona criada en un entorn rural, que la feia pou de saviesa de moltes idees, cançons, contes i històries si no oblidades, força desdibuixades en el món en el que vivim. Com que gairebé sempre era a la cuina perquè inventar i elaborar plats era una de les seves passions, i com que m’hi passava moltes hores perquè la canalla era la seva altra passió, sense adonar-me vaig aprendre infinitud de lliçons sobre el respecte, la diversitat, la solidaritat, l’afecte, la responsabilitat...que no cabrien ni en un llibre ni en tota una enciclopèdia. Com la nena de la història, preguntava i preguntava, i la meva àvia, responia tractant amb naturalitat i senzillesa, adaptant les respostes a la meva edat. Com a la història, aquestes lliçons apreses entre olles i cullerots són tan importants com les lliçons que s’imparteixen dins les aules, perquè donen als infants exemples i models vitals, de comportament.
.
"ELS ORÍGENS"
Aquest l'he triat perquè he viscut en la pròpia pell vàries vegades situacions similars. Aquests moments en els que l’infant, tranquil i relaxat, però amb el seu cap sense parar de treballar, et formula una pregunta que en un primer moment et descol·loca, però que quan l’analitzes encara et descol·loca més. La inèrcia dels programes educatius pot fer que de vegades no hi hagi temps per resoldre dubtes de l’estil “Què passa quan ens morim?”, “Per què el cel és blau?” o “Per què hi ha nens al món que no tenen res?”. Com la mare de la història, ens trobem en la tessitura de buscar una resposta ràpida perquè el nen no noti el dubte en la nostra veu o perdre uns segons i acabar-li donant una resposta coherent i adaptada al seu nivell de comprensió. És molt interessant la reflexió de què els nens estan molt més preparats que nosaltres per entendre que hi ha preguntes difícils de respondre o fins i tot sense resposta, però més important que la resposta que els sapiguem donar és el fet que ells se sentin escoltats i que vegin que els adults som feliços malgrat no conèixer totes les respostes.
.
"NIF"
Aquest assaig està basat en una petita anècdota sobre uns nens, el pare dels quals regentava un cinema ambulant (i que només els deixava veure les pel·lícules des de darrere la pantalla), que un bon dia s’adonaren que NIF era FIN al revés. Aquesta petita història serveix de pretext per desplegar una reflexió sobre la perspectiva del món que tenen els infants. La seva baixa estatura fa que no vegin el món com nosaltres, que es perdin alguns detalls, però que alhora vegin detalls que als adults ens passen desapercebuts. Fa una crítica a determinades actituds dels adults que, en voler-se posar a l’alçada del món dels nens, fan que aquest es converteixi en quelcom ridícul i mancat de dignitat. Aquesta diferència de perspectiva provoca també que els infants de vegades comparteixin només amb d’altres infants els seus propis temes importants, per evitar precisament aquesta condescendència per part dels més grans.
* * *
També han sortit bones reflexions de comentar l'assaig titulat "El petó", que per mi és potser la història més trista del llibre. El desconcert d’una nena en topar amb el rebuig de la seva mare (abillada per sortir) quan prova de fer-li un petó i la mare només hi veu un perill potencial pel seu maquillatge perfecte. Ha estat molt interessant el fet de tractar d'aplicar-ho a la nostra futura tasca com a mestres. El fet de no estar atents, de no saber la tractar la diversitat a l'aula, de no saber transmetre-li a l'infant que no podem estar alhora per tothom, podria fer que el nen se sentís com la nena de la història.
De l'assaig "Identitat o diferència" se n'ha extret sobretot la idea de trobar l'equilibri entre mantenir la identitat i sentir-se part d'un col·lectiu, així com el fet de la dependència (positiva) que tenim dels altres.
S'han tractat també d'altres assajos, però la idea global que es podria extreure del llibre, seria que com a mestres:
Cal ajudar a l'infant perquè es faci preguntes, perquè sigui reflexiu, que es qüestioni les coses per ell mateix.
Als nens cal escoltar-los perquè no ens passin per alt detalls que massa sovint passen desapercebuts.
Deixar potsers en l'aire perquè els resolguin (o no) no és dolent, és necessari que els nens aprenguin a moure's també en la incertesa. De vegades, si som massa directes o no tenim paciència podem apagar la seva curiositat.
Comprenem a través de l'experiència personal, però aquest és un procés que vol temps.
Entradas
